LES PERLES DEL PLE II

La primera observació no és ben bé una perla sinó un prec públic, estaria molt bé que les comissions informatives fossin transmeses per TV en directe. Potser així aconseguiríem que els temes es treballessin on s’ha de treballar i no en el ple. Se suposa que en el plenari es defensen posicionaments polítics i no qui paga el paper higiènic o el manteniment del extintor del casal d’avis. En general bastant lamentable.
Seguint amb el mateix punt, perquè va donar molt de sí, tot va començar amb una cacofonia del Sr. García, que pensant, pensant, va pensar que el casal de la gent gran de l’Espirall podria donar un millor servei i no restringit als clients de la entitat d’estalvis. Ben pensat. El problema és que quan una entitat d’estalvis està desitjant tancar un servei, però encara ni ho ha dit ni ho ha fet, si vas tu i li ofereixes un acord de conveni, li estàs posant el tancament en safata de plata. Una de les curiositats del debat sobre aquest dictamen va ser l’argumentació del no, del Sr. Quelar, argüint que l’Ajuntament no s’hauria de quedar amb la treballadora del casal. Argument estrany, ja que no sé si és una llei però sí una practica usual, que quan es transfereix un servei també es transfereixen els treballadors. Repeteixo, argument estrany, venint d’un suporter del govern.
La moció sobre les barreres arquitectòniques va posar de manifest, més enllà de que és cert que la vila necessita moltes millores en aquets aspecte, que les crosses sobre les que s’hauria de sostenir el govern de CiU, no són de fusta ni d’alumini, sinó més aviat de plastilina. La moció, que no anava lligada a cap partida pressupostaria, pretenia immediatesa en les solucions. ¿? Però amés pretenia que implícitament el govern reconegués, donant-li suport, que donava llicències il•legals. El seny d’en Bernat Villarroya va permetre deixar la moció sobre la taula, fins que estigués més ben redactada.
La moció estrella, la de la consulta popular, es va ventilar amb brevetat. La intervenció del Sr. Solé Bordes, representant de les entitats, va ser curosa i respectuosa, com acostuma a ser-ho ell, i fortament aplaudida. Dels parlaments dels grups polítics, el que més em va agradar va ser el d’ICV. El representant de la CUP, no. Va dir que la moció, que presentaven entitats de Vilafranca, era més legítima, que si l’haguessin presentat els partits polítics. Potser ho hauria d’explicar. La moció es va aprovar i van tornar els aplaudiments però no tant nombrosos ni eufòrics com quan va parlar el Sr. Solé. Potser bona part dels que estaven al saló de plens es van sentir decebuts en veure que el PSC s’abstenia i no votava que no. Una oportunitat perduda per apuntar cap a els socialistes.

...JA VOLEM EL PA SENCER

En els darrers anys estem assistint a un esclat de sobiranisme mediàtic a la societat catalana que podria fer pensar, als que viuen al sud del Ebre, de fet ho fan, que a Catalunya estem a un pas de declarar la independència. També dins del país, si no analitzem detingudament la situació pot acabar donant aquesta sensació. Penso que això és així perquè el molt respectable moviment independentista, apart de ser força tossut i treballador, té molta cura de les posades en escena. Vegem-ne tres exemples.
Les estelades als balcons. Quan encara hi ha gent a casa nostra que no acaba de pair que en els ajuntaments no hi onegi la bandera espanyola, els diferents col•lectius independentistes, s’afanyen a col•locar-hi estelades. No hi ha acord en com ha de ser l’estelada, si amb l’estel blanc o vermell però la seva presencia en el balcó municipal pot crear l’efecte òptic d’haver aconseguit ser una república independent.

La proliferació amb bona acceptació de partits i col•lectius sobiranistes pot donar la impressió de que efectivament el moviment independentista avança per bon camí i cada vegada amb més partidaris. L’aparició de les CUP, entrada en escena d’en Carretero, o l’ascensió al Puigmal d’en Puigcercós així ho farien entendre, però quan sumem els vots es possible que entre tots acabin sumant els mateixos que va tenir ERC en els seus millor moments, ara fa ja uns quants anys.

La consulta popular d’Arenys de Munt és el darrer miratge del que vull parlar. No seré jo qui negui el valor de les consultes i dels referèndums però segurament seria millor analitzar les coses en la seva justa mida. La consulta va ser feta a Arenys de Munt, i ara es farà en tot un seguit de pobles i ciutats que s’han fet seva la idea. Es farà a Sant Boi, a Cornellà, a l’Hospitalet? Ho dubto.

El moviment independentista és absolutament legítim, i lloable, i més si aconsegueix deslliurar-se d’un cert romanticisme tranuitat i d’un xovinisme poc edificant, però penso que la societat catalana està encara lluny d’assumir postulats independentistes. Perquè un país pugui esser sobirà cal que bona part de la seva societat així ho desitgi. A Catalunya passa això?
La banca fa molts anys que no té ni estat, ni nació, ni religió. Els empresaris o bé fa quatre dies que parlaven castellà “porque era más fino” o bé han estat engolits per les multinacionals i per tant no estan per frivolitats nacionalistes. Sigui com sigui no els crec disposats a perdre el mercat ibèric en pro del catalanisme. Els treballadors, i les classes més populars són en bona part gent vinguda d’altres racons del estat o els seus fills, i molts d’ells s’estimen la senyera, però dubto que majoritàriament tinguin una gran sintonia amb cap de les estelades.

Segurament hi ha molta gent emprenyada amb certes actituds de les Espanyes i molta gent cansada de les molles i les engrunes, el dubte és si aquests decorats ajudaran a canviar el guió de l’obra i a voler... el pa sencer.

LA DIALÈCTICA DE LES DUES MANS

Des de la caiguda del mur de Berlín i des de que el senyor Fukuyama va anunciar la fi de la història ja han passat uns quants anys. Tot i que és evident que la història no s’ha acabat, si que s’ha instaurat un cert missatge de que han desaparegut ja, les dretes i les esquerres, o això és el que ens volen fer creure. Per saber si això és veritat caldria saber exactament que són les dretes i les esquerres, perquè si no es fa aquest mínim exercici, serà difícil poder respondre a la qüestió. A risc de simplificar molt les coses, jo definiria la dreta com la realitat existent, per tant,seguint un raonament cartesià, existeix. A la dreta no li calen ideologies, és el que és. Si mai ha necessitat un cos ideològic el fabrica a posteriori, o el pren de qui sigui, per justificar la realitat, el “no toquem-ho”. És, per utilitzar un sinònim clarificador, conservadora. L’esquerra es una altra cosa. L’esquerra no és una realitat existent, sinó una resposta a aquesta realitat, i que considera injusta. L’esquerra respon a una voluntat de canvi. Com que és una voluntat cal que defineixi el perquè, el què, el com, el quan es produiran aquests canvis. Aquesta definició és el seu cos ideològic. Com que es basa en un projecte de futur, en definitiva en un exercici intel•lectual, és lògic que apareguin solucions diverses i sovint contraposades, però tenen el mateix objectiu, canviar una societat que no els agrada. Des dels socialistes utòpics fins als socialdemòcrates actuals, passant pels moviments anarquistes, pel socialisme científic, pels ecologistes o feministes tots tenen un comú denominador. El que prima és la idea de canvi, de millora. Les formes, els accents, les èpoques poden variar, però sempre apareix la idea de transformar una societat, la real de cada moment, que volen millorar. Aquestes distintes solucions a problemes concrets, provoquen lluites o desavinences entre la mateixa esquerra. La dreta ho te molt més fàcil, com que es seu únic objectiu es defensar el sistema, ràpidament es posen d’acord.
La idea, quan es seguida per un col•lectiu més o menys nombrós, es transforma en ideologia i aquesta és com un far que apunta en la direcció que s’ha d’anar si volem canviar les coses. He fet una definició massa llarga tot i que he procurat ser simple, que no simplista, per arribar al punt de dir que les dretes i les esquerres per la seva pròpia definició existiran sempre, perquè sempre hi haurà qui voldrà conservar les coses com estan i qui les voldrà canviar. Potser els qui diuen que ja no hi ha dretes ni esquerres el que volen dir es que l’esquera, a Catalunya i en general, està falta d’idees. I en això si que els hi haig de donar la raó. Totes les idees socialistes, des de la revolució industrial fins ara han ajudat a millorar el món, i per tant han estat positives, però en la mesura que la societat ha anat canviant i en la mesura que no aconseguien les societats perfectes que apareixien en el seus manuals han estat substituïdes unes per altres.
En aquests moments l’esquerra està orfe d’un far ideològic creïble que assenyali el camí, mentre que la dreta no dubte en aplicar idees socialistes si així perpetua el sistema. La intervenció de l’estat per regular l’economia ha estat possiblement des de sempre un denominador comú de tots els projectes socialistes. Curiosament ha estat aquesta recepta la utilitzada per la majoria de països per defensar els seus propis sistemes financers capitalistes. Però més curiosament encara, en plena crisi econòmica, la majoria de països europeus o bé per la via electoral o del que anuncien les enquestes, sembla que han donat o donaran l’esquena als partits socialistes. Es cert que l’esquerra està mancada d’idees, però ja en sortiran perquè mentre quedin injustícies al món, que la dreta permet o genera, l’esquerra serà necessària.