RESPOSTA A CÉSAR MARTÍN

Encara que no m’agrada que les rèpliques i contrarèpliques s’eternitzin, perquè penso que acaben avorrint al lector, sí que vull respondre – i serà la meva última carta sobre aquest tema- a la publicada per en César Martín en el darrer número d’El 3 de Vuit.
Apreciat César: Em va donar la impressió al llegir la teva resposta que estaves molt indignat. Abans de continuar, vull admetre que vaig cometre dos errors en la meva carta. L’un va ser comentar en una mateixa carta les opinions de dues persones diferents, malgrat que les dues anaven en direccions molt semblants. El segon error, potser, va ser pecar d’un excés de vehemència. La frase utilitzada, tot i ser una dita catalana, no era el paradigma de la elegància i me la podia haver estalviat. Demano disculpes pels meus errors, no només a tu sinó a tot aquell que s’hagi pogut sentir ofès.
Demanades disculpes, voldria fer alguns aclariments.
Primer. En cap moment vaig afirmar, a la meva carta, que fossis un mentider, estic convençut que no ho ets, ni que les teves afirmacions no fossin certes, jo no ho sé. Per tant, no entenc les teves preguntes on em demanaves que et digués, què del que deies, no era cert. Que tot el que diguessis fos cert, no convertia el PSC en culpable, en tot cas només en sospitós. Les culpabilitats s’han de demostrar.
Segon: Quan deia que l’amic Regull, té altres dimensions a més de la política, no estava acusant a ningú, ni a empresaris, ni a advocats ni absolutament a ningú. Perquè no ho sé. Però insisteixo en que l’assassí no es sempre el que ho sembla a primera vista.
Tercer: Assenyalar tots els indicis que apunten la culpabilitat d’un partit en un mitjà de comunicació ha de tenir una explicació, una causa, un perquè. Quin és aquest perquè?
I per acabar, César, no pretenc esquitxar de res a ningú, només vull insistir en que amb el valor de la presumpció d’innocència, ens anirà a tots molt millor que publicant indicis de culpabilitat. Espero que en això, hi estarem d’acord.
Atentament
Patro Recober

MOCIÓ DE CENSURA – MOCIÓ CENSURABLE?

En el nostre entorn, guanyar unes eleccions, no significa necessariament governar. Si els partits no guanyadors obtenen –mitjançant acords entre ells- majoria absoluta de representants poden governar, malgrat que cap d’ells hagi estat la força més votada. Això es produeix o bé al principi de legislatura, a la sessió d’investidura, o bé al llarg de la legislatura pel procediment d’una moció de censura.
Perquè aquests acords dels partits no guanyadors es produeixin poden haver-hi diversos motius però el més usual és el denominat frontisme. Un seguit de partits amb unes determinades coincidències ideològiques o programàtiques s’alien entre ells per fer front a un altre que no té aquestes característiques. Hem vist exemples de frontisme d’esquerres davant de CIU en els darrers governs de la Generalitat de Catalunya. Segurament aviat assistirem a un frontisme “constitucionalista” al País Basc que desplaçarà del govern d’Euskadi al PNB, malgrat haver guanyat les eleccions.
A Vilafranca ens trobem en una situació similar. Un front podríem dir-ne nacionalista pot acabar amb el govern del partit que va guanyar les darreres eleccions.
Segurament el nacionalisme pot ser el denominador comú dels quatre partits que podrien donar suport a la moció de censura, però els partits són complexos i és possible que amb el sentiment nacionalista no n’hi hagi prou perquè a la llarga s’entenguin. Anem a pams. És molt possible que Unió no combregui amb els plantejaments independentistes de la CUP i d’ERC i dels que ja comença a fer gala Convergència.
És possible que el seny de CiU acabi sent bastant incompatible amb la rauxa de la CUP com és possible que els botiguers de Vilafranca no estiguin d’acord amb que es facin pactes amb aquells que els hi embruten les façanes.
És molt possible que els regidors de la CUP fossin uns excel·lents regidors de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, però sembla que no ho volen ser. Deu ser perquè confien plenament en que si governa CiU ho faran, com a mínim, tant bé com ho farien ells mateixos. O és això o és que els importa un cogombre –vull dir pepino-- aquestes dues àrees que tant han defensat. És clar que governar té un problema. Si governes tu, a qui critiques?
Per acabar-ho d’adobar tenim la guinda d’ERC. Fa temps que ERC té problemes de rumb. Si es mostren molt radicals en els seus plantejaments se’ls hi en va una part dels vots cap a CiU, però si es mostren assenyats i amb voluntat de govern, els vots li fugen cap a la CUP. De tota manera sembla ser que a Vilafranca ho tenen clar i han trobat la solució, alinear-se amb els dos forats per on se’ls hi escapen els vots..
En fi, que si aquesta moció de censura ha de servir per donar estabilitat al govern municipal, no ho acabo d’entendre. Cosas veredes

Patro Recober

FER EL QUE ES PREDICA. SERIA TOT UN DETALL

M’ha sobtat després de tants anys llegint El 3 de Vuit coincidir, amb en Sergi Sol, encara que només fos en el títol: “Calumnia que alguna cosa queda”. Després de llegir-lo he comprovat que, afortunadament, només coincidíem en les primeres línies. Amb en Cèsar Martín m’ha passat al inrevés. Acostumo a coincidir bastant amb ell i m’ha sabut greu que una persona com en Cèsar, a qui tinc en força consideració, acabés el seu escrit en defensa d’en Pere Regull de la manera en que ho fa.
Vagi per endavant la meva total solidaritat amb en Pere Regull, en qui no veig, a jutjar pel pasquí d’El Periódico , cap indici d’ il·legalitat, però tampoc d’amoralitat ni de manca d’ètica. És evident que políticament no coincideixo amb l’amic Regull, o com a mínim, no amb el seu partit, però lamento, juntament amb en Sergi Sol i amb en César Martín, i amb tants i tants altres, la marranada de la que ha estat objecte.
Ara bé, la presumpció d’innocència ha de valer per a tothom, i aquí és on comencen els desacords amb els dos columnistes esmentats. Tothom sap qui es beneficiaria d’un escàndol urbanístic que esquitxes al líder de convergència, no heu descobert res. Però, això converteix automàticament, els beneficiaris en culpables? Heu pensat si hi ha altres beneficiaris?
Heu pensat que el Sr. Regull, te vida més enllà de la política, i que en el mon dels negocis també hi ha interessos?
A les pel·lícules, l’assassí no pot ser mai el que tothom pensa d’entrada, perquè sinó la pel·lícula ja no té cap gràcia i vosaltres heu fet de guionistes de peli dolenta.
Espero que estareu d’acord amb mi en que heu fet el mateix que critiqueu en els títols dels vostres articles. Heu negat la presumpció d’innocència. Heu acusat, d’una manera més o menys oberta, velada, o tàcita a un partit. El que heu fet ha estat intentar esquitxar de merda, amb arguments poc consistents i sense tenir-ne cap prova. O potser... no calen proves? “Calumnia que alguna cosa queda”.
Patro Recober
Vilafranca

Del Poemari Reductos Bizantinos

CUIDADO

Ten cuidado
vas a iniciar un cuento
un latigazo, un esperpento,
un salto hacia el deseo
un viaje sin regreso.
Anidarás oscuros horizontes
alazanes tristes, aun engalanados
de feria sevillana
lúgubres atletas paseando
su hermosura infame
por un río que no es el de la vida
y su caudal
anidará en tus oídos para siempre
y el enfoque será claro, nítido,
perfecto, pero falso.
redescubrirás el sexo, las flores,
el infierno
vas a perderte en el laberinto de la duda
del escarnio
de la sinrazón estéril de la madrugada.
redoblarán los sauces a tu paso
su llanto sobre el río de la vida
y su caudal
anidará en tus oídos para siempre.
desdeñarás mi mano
la mano que te tienden
la mano que te ayuda
cualquier mano que te aparte
de ese viaje alucinante
de ese viaje a los vericuetos de la nada
de la desazón, del tedio.
y cuando emprendas el descenso irremediable
caerás en pos del Gran Cabrón
que te acecha, que te aguarda
que te mantiene marginal
alejado del hormiguero humano
y tú creerás que has descubierto Jauja
Itaca, el dorado, Potosí,
Y quizás quieras regresar y no podrás
Y quizás quieras caminar y no podrás
Y quizás quieras levantarte y no podrás.

Tan solo la rebaba de la vida
te llenará de acertijos la cabeza
mariposas negras devorarán tu lengua
temblores, convulsiones
agitarán tu cuerpo decadente
hasta dejarte exhausto en el intento
y cuando te hayas cansado de luchar
la muerte en tu caballo de colores
cegará para siempre tus ojos veinteañeros
y el caudal del río de la vida
dejará de anidar en tus oídos.

Abril 99

Del Poemari Prohibit

De vegades et busco
millor dit –sempre et busco.
M’agrada sentir-te entre les mans,
tocar-te, magrejar-te,
perquè es que t’estimo tant,
fa temps que t’estimo i ho saps
i tu simplement et deixes estimar.
Sé que aquest amor per a tu m’està matant, tothom m’ho diu,
però no puc estar-me’n de tu,
faria mil quilòmetres per tenir-te amb mi
i és que m’has ajudat tant...
En els moments més difícils sempre has estat amb mi
i ha estat en aquests moments quan més t’he desitjat,
però també hem compartit moments feliços
Perquè negar-ho...
els aniversaris, l’arribada dels fills, les festes
i quan passaves amb mi la darrera estoneta
després de fer l’amor, abans d’anar a dormir.
T’estimo perquè ets ardent, t’agrada que et petonegi,
i que et faci una xucladeta,
però m’emprenya,
m’emprenya que et xuclin els altres, i que et llepin
i no és gelosia, es fàstic, que vols que et digui.
No m’agrada acostar-me a tu i notar que has estat amb un altre
però en fi.
Sempre t’ho acabo perdonant perquè t’estimo,
més que estimar-te es que m’excites,
m’embriagues amb el teu perfum.
em sedueixes amb el teu vestit blau,
i el teu medalló d’or dels reis catòlics
que sempre dus al coll.
He de reconèixer que estic penjat de tu,
i ara ens volen prohibir la nostra relació
però ens en sortirem ja ho veuràs cigarreta
com que jo em dic Patro i tu et dius Ducados.
que ens en sortirem.

TÀCTICA I ESTRATÈGIA

Mi táctica es / mirarte / aprender como sos / quererte como sos / mi táctica es hablarte y escucharte / construir con palabras / un puente indestructible…
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.
Em permeto començar amb aquests versos de Benedetti perquè més enllà de la seva pròpia bellesa, obren una finestra a la reflexió, en aquest cas, no amorosa sinó econòmica.
Com a mínim, des de la crisis del 29 del segle passat, l’economia mundial ja no està basada en la producció, com afirmava el vell Marx, sinó en un mecanisme molt més pervers i plaent: el consum. És el consum el que fa moure tots el engranatges de l’economia, i és el món financer, facilitador del gran consum, qui controla les estructures econòmiques i, per tant, també el poder.
La tecnologia actual permetria construir cotxes i electrodomèstics gairebé indestructibles, que duressin cent anys i el mateix podríem dir de molts del bens que consumim, però la realitat és que la majoria de coses que comprem tenen un denominador comú, la data de caducitat. Dintre del concepte de qualitat, la durabilitat ja no hi te cabuda. Les prestacions, el prestigi o el glamour són els nous imputs que ens fan decidir a l’hora de comprar.
Des de fa dècades, tothom sap que en el món occidental, si més no, vivim per sobre de des nostres possibilitats i que la extrapolació del nostre model de consum a tot el món és absolutament inviable. Els càlculs es fan en número de planetes que necessitaríem si això passes.
L’escalfament del planeta, el problema dels residus, l’esgotament dels jaciments, i un llarg etcètera ens diuen que hem de racionalitzar el consum si no volem acabar destruint la Terra
Ara bé que passa si no consumim. Hi ha un excés d’estocs, no cal produir tant perquè no es ven, hi ha acomiadaments, els aturats consumeixen poc i es tanca el cercle en una crisi de cavall com la que patim. Vet aquí que els governs de tot el món ens demanen que consumim per poder sortir de la crisis. Tàctica o estratègia?
Una cosa semblant passa en el consistori vilafranquí. La oposició es frega les mans. Si tot va fatal, acabarem governant nosaltres, deu pensar. Tàctica?
Deu milions d’euros dormits al calaix del –no aprovat-- pressupost municipal, podrien convertir-se en un bon grapar de llocs de treball, en un menjador solidari, perquè és possible que la crisi s’agreugi, i en millores a la vila. Segurament si la oposició adoptés una bona estratègia seria millor que una mala tàctica. Feu propostes viables i intenteu aprovar els pressupostos.
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.

Patro Recober i Caballé

CAL CONTINUAR CREIXENT?

Com que és la meva primera participació en aquest bloc, que m’ha semblat força interessant, he volgut fer-ho sobre una qüestió que caldria debatre, perquè sovint es plantegen situacions en les que depenent si penses una cosa o un altra, adoptes unes o altres postures. M’explico: em refereixo a si Vilafranca ha de créixer o no. Si el Penedès ha de créixer o no. Recordo que fa uns quinze anys, s’acusava a l’equip municipal que governava, de que la predicció del Poum del 81, que preveia que pels anys 90 arribaríem als 50.000 habitants no s’havia complert ni de bon tros, el que posava de manifest la incompetència del govern municipal. (Reviseu hemeroteques)
De fa uns deu anys ençà, per contra, s’acusa al govern municipal de voler créixer sense mesura, sense planificar. I encara som llunys d’aquells 50.000 h. previstos fa gairebé trenta anys.
Des de qui li agradava més la Vilafranca dels 25.000 h., fins als que voldrien una ciutat més gran, passant pels que els molesten els immigrants, els que volen un creixement planificat i amb calendari o els del creixement sostenible, o qualsevol altre posicionament, totes les opinions són vàlides i caldria escoltar-les.
Personalment penso que tot el que és viu i sà tendeix al creixement, excepte que pateixis anorèxia o tinguis la síndrome de Peter Pan. Però el que jo pensi no te més importància que el que pensi qualsevol altre. Ara bé, pensem el que pensem hem de ser conseqüents, i sobre això voldria fer dues petites reflexions.
Primera. Amb l’excepció de Brasília, que jo sàpiga, mai s’han construït els serveis, el comerç, els transports, i els equipaments en general, abans de que hi hagués una realitat contrastada, de la seva necessitat. I això és així perquè ni les administracions responsables, ni la iniciativa privada, mai van tan sobrades de recursos com per planificar a tant llarg termini ni per fer apostes per un territori determinat a l’espera de que es desenvolupi. Per tant qui demana primer els serveis i després que vingui la gent o s’auto-enganyen o senzillament no volen que vingui ningú i posen excuses de mal pagador.
Segona. Si no volem créixer, no volem créixer, però hem de ser conscients del que això vol dir. No podem, a la vegada, no voler créixer i emmirallar-nos amb la freqüència de trens a Barcelona que tenen a Vilanova, o amb les franquícies de botigues de moda, que fan que els vilafranquins anem allà a comprar o amb tantes altres coses, oblidant que Vilanova té 25.000 habitants més que Vilafranca.
Obviar que els serveis i les infraestructures de tota mena estan en consonància amb la dimensió de la ciutat es de ximples però obviar-ho i responsabilitzar d’això a la mala gestió d’un govern municipal és senzillament mala llet.
Patro