Proposo obrir el debat en una doble perspectiva. Fent un símil amb la dita dels arbres i el bosc, podríem dir que primer caldria veure la perspectiva del bosc i veure quina és la situació del planeta d’una manera global i a mig i llarg termini. Un cop tinguem aquesta visió més global no ens serviria de gaire si oblidem l’ara i l’aquí. Per tant caldrà debatre i trobar solucions per un període més imminent i més proper però sense oblidar la visió més global. Possiblement algunes de les afirmacions poden no ser consensuades o demostrables però poden servir per obrir la polèmica.
L’economia mundial ja no està basada en la producció sinó en el consum. Amb la tecnologia existent es podria prescindir de bona part dels treballadors, com a força productiva, però no poden ser substituïts com a força consumidora. Per tant si tot segueix igual, la manera d’acumular riquesa es vendre i per tant cal crear grans masses de consumidors.
El 15% de la població mundial consumeix aproximadament el 60% dels recursos del planeta. Aquest 15% representa aproximadament 1000 milions de persones, queden encara 5.000 milions excloses d’aquest consum massificat. Només amb el consum d’aquest 15% s’estan esgotant els recursos finits (gran quantitat de matèries primeres). Si tot el planeta es comportés amb el mateix nivell de consum que aquest 15% necessitaríem tres planetes. El model econòmic que ha triomfat en els països desenvolupats no és exportable a la resta del món.
El model econòmic imperant ha incrementat encara més les diferències entre països rics i països pobres deixant a bona part de la població mundial en mans de la fam, la set i les malalties.
El model econòmic imperant és el responsable de l’escalfament del planeta, d’unes repercussions incalculables i irreversibles.
Dintre dels mateixos països “afortunats” ha esclatat una crisi que ha posat de manifest que el mercat no pot ser l’únic regulador de la economia.
Un cop vist el bosc anem ara a veure l’arbre.
La crisis financera de la tardor passada ha precipitat la punxada de la bombolla immobiliària, que tothom sabia que punxaria però no quan, i ha posat de manifest, el que també tothom sabia, que la estructura econòmica d’un país no pot estar determinada per un sector, el de la construcció. El tancament de l’aixeta financera ha aposat fi a un període d’especulació però també a escanyat multitud de petites empreses que davant la manca de liquidés han hagut de tancar o despatxar treballadors. També grans empreses han aprofitat la oportunitat per marxar a països amb una més alta productivitat o amb uns costos de producció més baixos. El resultat, que encara no s’ha aturat, són 600.000 aturats. La crisis –més enllà del patiment de moltes famílies – ens ha de permetre analitzar i canviar un model que ha resultat molt més feble que el de la majoria de països del nostre entorn.
Apunto alguns punts per obrir el debat:
- Nacionalitzar la banca sona a Chavisme, però s’ha de permetre que siguin els especuladors, els que no produeixen res, els que determinin sense cap control la economia mundial?
- El tamany de les empreses catalanes és l’adequat davant d’una economia globalitzada?
- Sempre s’ha dit que la logística era fàcilment deslocalitzable i de poc valor afegit.
- Tenim les infraestructures de transports i comunicacions adequades?
- Atès el tamany de les empreses catalanes, hauria de fer l’administració un sobreesforç en recerca, desenvolupament i innovació?
- Tenim la formació adient per assolir reptes tecnològics i ser capdavanters en la industria?
- Hi ha tres filons d’ocupació que fa anys es coneixen: La informàtica, les energies renovables i l’assistència a les persones. Ens estem preparant i impulsant que això es produeixi?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada