TÀCTICA I ESTRATÈGIA

Mi táctica es / mirarte / aprender como sos / quererte como sos / mi táctica es hablarte y escucharte / construir con palabras / un puente indestructible…
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.
Em permeto començar amb aquests versos de Benedetti perquè més enllà de la seva pròpia bellesa, obren una finestra a la reflexió, en aquest cas, no amorosa sinó econòmica.
Com a mínim, des de la crisis del 29 del segle passat, l’economia mundial ja no està basada en la producció, com afirmava el vell Marx, sinó en un mecanisme molt més pervers i plaent: el consum. És el consum el que fa moure tots el engranatges de l’economia, i és el món financer, facilitador del gran consum, qui controla les estructures econòmiques i, per tant, també el poder.
La tecnologia actual permetria construir cotxes i electrodomèstics gairebé indestructibles, que duressin cent anys i el mateix podríem dir de molts del bens que consumim, però la realitat és que la majoria de coses que comprem tenen un denominador comú, la data de caducitat. Dintre del concepte de qualitat, la durabilitat ja no hi te cabuda. Les prestacions, el prestigi o el glamour són els nous imputs que ens fan decidir a l’hora de comprar.
Des de fa dècades, tothom sap que en el món occidental, si més no, vivim per sobre de des nostres possibilitats i que la extrapolació del nostre model de consum a tot el món és absolutament inviable. Els càlculs es fan en número de planetes que necessitaríem si això passes.
L’escalfament del planeta, el problema dels residus, l’esgotament dels jaciments, i un llarg etcètera ens diuen que hem de racionalitzar el consum si no volem acabar destruint la Terra
Ara bé que passa si no consumim. Hi ha un excés d’estocs, no cal produir tant perquè no es ven, hi ha acomiadaments, els aturats consumeixen poc i es tanca el cercle en una crisi de cavall com la que patim. Vet aquí que els governs de tot el món ens demanen que consumim per poder sortir de la crisis. Tàctica o estratègia?
Una cosa semblant passa en el consistori vilafranquí. La oposició es frega les mans. Si tot va fatal, acabarem governant nosaltres, deu pensar. Tàctica?
Deu milions d’euros dormits al calaix del –no aprovat-- pressupost municipal, podrien convertir-se en un bon grapar de llocs de treball, en un menjador solidari, perquè és possible que la crisi s’agreugi, i en millores a la vila. Segurament si la oposició adoptés una bona estratègia seria millor que una mala tàctica. Feu propostes viables i intenteu aprovar els pressupostos.
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.

Patro Recober i Caballé