LA FIRA APRENDRE A VILAFRANCA

El projecte, aprendre a Vilafranca, no és una cosa nova, no fa mesos que s’hi treballa, com alguns mitjans de comunicació han dit, sinó que fa anys, que diversos departaments del Ajuntament van detectar la necessitat de crear una guia orientativa de totes les possibilitats formatives que oferia la ciutat. La fira que es va celebrar els dies 3, 4 i 5 d’aquest mes al Figarot, no deixa de ser la guinda d’un pastís que es va començar a coure fa anys.
Comparteixo totalment que una bona formació és la base per facilitar l’accés al món laboral i la necessitat d’impulsar, tant des de les administracions com des dels sectors privats, els aprenentatges al llarg de la vida. El mercat de treball és canviant i cal estar el més preparat possible, tant per resoldre situacions individuals, com per aconseguir una Vilafranca pròspera i oberta a les noves necessitats. En el fons, res a dir. Altra cosa són les formes. No sé quans aturats van visitar la fira, ni si els que hi van anar coneixien el preu d’aquesta fira, però segur que si l’haguessin conegut, més d’un hagués pensat que hi ha altres maneres més sensates de gastar els diners de la vila.
Recordo que moltes de les exposicions que es feien a la capella de Sant Joan eren sistemàticament criticades per la oposició, pel que anomenaven despesa desmesurada i propagandística. Doncs bé. No sé si més de 107.000 euros per un esdeveniment que durava 3 dies són molts o pocs diners, jo ho trobo escandalós. Fer un llibret que podia haver arribat a totes les cases, hagués costat molt menys. No entraré en com es va realitzar l’adjudicació d’aquests diners a dues empreses diferents, de fora de Vilafranca, i que curiosament tenen un mateix director (delegat o com li vulgueu dir) i que curiosament té vinculacions amb un partit polític. No és aquest el tema. El tema torna a ser la crisi. Gastar-se més de 100.000 euros, en un moment en que hi ha cases a Vilafranca on no treballa cap dels seu membres, em sembla com mínim desafortunat.
Hi ha un proverbi àrab o xinès, els proverbis sempre són àrabs o xinesos, que diu que es millor ensenyar a pescar que regalar un peix. Hi estic d’acord. Hi ha un company que em va dir un dia, mentre no aprengui a pescar, també li has de donar el peix, perquè sinó es morirà de gana abans d’aprendre’n. També hi estic d’acord.

LES PERLES DEL PLE III

Ple inusual el d’aquest mes de novembre. En dues hores i dos quarts van quedar enllestits tots els temes quan ens tenen acostumats a que els plens durin quatre hores o més. Una altra anomalia va ser la manca de mocions. Sempre s’ha dit que la tardor propicia els estats d’ànim depressius i la manca d’activitat. És possible també que es tracti de la calma que precedeix a les grans tempestats. Sigui com sigui es va notar una manca de to muscular generalitzada.
El punt estrella va ser la modificació del pressupost en uns 500.000 €, bona part dels quals, 300.000, passats pel sedàs d’una experiència de participació ciutadana. Cal destacar que d’aquesta quantitat, la meitat seran destinats a les voreres del carrer Pere el Gran i Abat Copons. Desconec l’experiència participativa de la que es parlava, però a priori em sembla tot un èxit aconseguir que un grup on se suposa que hi ha veïns de tots els barris es posin d’acord en que la meitat del pressupost es destini a un sol barri. Visió de globalitat vilafranquina dels participants? O senzillament, capacitat del conductor del procés participatiu?
Pel demés poca cosa a destacar; un lapsus linguae d’una regidora que va confondre un paradigma amb una paradoxa i un excés de fal•lera, per part d’un altre regidor, en l’aplicació i ortodòxia del manual del llenguatge no sexista, que al ser respost amb la fina i educada ironia del secretari de la corporació, va produir més d’un somriure a la sala.
A l’apartat de precs i preguntes, un prec del regidor d’ICV venia a demanar a l’alcalde que s’interessés, via Generalitat, per la situació de dues empreses de la comarca en situació d’ERO i de tancament. El nostre alcalde hi va accedir gustós i fins i tot va demanar al regidor que si tenia coneixement d’altres empreses en situacions similars li fes saber, perquè també s’hi interessaria. Benintencionades les paraules del alcalde, però també curiosa aquesta petició. Els regidors de CiU, no trepitgen els carrer?, no parlen amb els treballadors ni llegeixen la premsa? Es veu que no. L’alcalde demana informació a la oposició del que està passant al carrer i les empreses.
Com deia no hi va haver mocions. Una oportunitat perduda per tots els grups per presentar-ne una, tipus banc d’aliments o menjador social, que ajudés a pal•liar la mala situació de moltes famílies. Una altra vegada serà.

LES PERLES DEL PLE II

La primera observació no és ben bé una perla sinó un prec públic, estaria molt bé que les comissions informatives fossin transmeses per TV en directe. Potser així aconseguiríem que els temes es treballessin on s’ha de treballar i no en el ple. Se suposa que en el plenari es defensen posicionaments polítics i no qui paga el paper higiènic o el manteniment del extintor del casal d’avis. En general bastant lamentable.
Seguint amb el mateix punt, perquè va donar molt de sí, tot va començar amb una cacofonia del Sr. García, que pensant, pensant, va pensar que el casal de la gent gran de l’Espirall podria donar un millor servei i no restringit als clients de la entitat d’estalvis. Ben pensat. El problema és que quan una entitat d’estalvis està desitjant tancar un servei, però encara ni ho ha dit ni ho ha fet, si vas tu i li ofereixes un acord de conveni, li estàs posant el tancament en safata de plata. Una de les curiositats del debat sobre aquest dictamen va ser l’argumentació del no, del Sr. Quelar, argüint que l’Ajuntament no s’hauria de quedar amb la treballadora del casal. Argument estrany, ja que no sé si és una llei però sí una practica usual, que quan es transfereix un servei també es transfereixen els treballadors. Repeteixo, argument estrany, venint d’un suporter del govern.
La moció sobre les barreres arquitectòniques va posar de manifest, més enllà de que és cert que la vila necessita moltes millores en aquets aspecte, que les crosses sobre les que s’hauria de sostenir el govern de CiU, no són de fusta ni d’alumini, sinó més aviat de plastilina. La moció, que no anava lligada a cap partida pressupostaria, pretenia immediatesa en les solucions. ¿? Però amés pretenia que implícitament el govern reconegués, donant-li suport, que donava llicències il•legals. El seny d’en Bernat Villarroya va permetre deixar la moció sobre la taula, fins que estigués més ben redactada.
La moció estrella, la de la consulta popular, es va ventilar amb brevetat. La intervenció del Sr. Solé Bordes, representant de les entitats, va ser curosa i respectuosa, com acostuma a ser-ho ell, i fortament aplaudida. Dels parlaments dels grups polítics, el que més em va agradar va ser el d’ICV. El representant de la CUP, no. Va dir que la moció, que presentaven entitats de Vilafranca, era més legítima, que si l’haguessin presentat els partits polítics. Potser ho hauria d’explicar. La moció es va aprovar i van tornar els aplaudiments però no tant nombrosos ni eufòrics com quan va parlar el Sr. Solé. Potser bona part dels que estaven al saló de plens es van sentir decebuts en veure que el PSC s’abstenia i no votava que no. Una oportunitat perduda per apuntar cap a els socialistes.

...JA VOLEM EL PA SENCER

En els darrers anys estem assistint a un esclat de sobiranisme mediàtic a la societat catalana que podria fer pensar, als que viuen al sud del Ebre, de fet ho fan, que a Catalunya estem a un pas de declarar la independència. També dins del país, si no analitzem detingudament la situació pot acabar donant aquesta sensació. Penso que això és així perquè el molt respectable moviment independentista, apart de ser força tossut i treballador, té molta cura de les posades en escena. Vegem-ne tres exemples.
Les estelades als balcons. Quan encara hi ha gent a casa nostra que no acaba de pair que en els ajuntaments no hi onegi la bandera espanyola, els diferents col•lectius independentistes, s’afanyen a col•locar-hi estelades. No hi ha acord en com ha de ser l’estelada, si amb l’estel blanc o vermell però la seva presencia en el balcó municipal pot crear l’efecte òptic d’haver aconseguit ser una república independent.

La proliferació amb bona acceptació de partits i col•lectius sobiranistes pot donar la impressió de que efectivament el moviment independentista avança per bon camí i cada vegada amb més partidaris. L’aparició de les CUP, entrada en escena d’en Carretero, o l’ascensió al Puigmal d’en Puigcercós així ho farien entendre, però quan sumem els vots es possible que entre tots acabin sumant els mateixos que va tenir ERC en els seus millor moments, ara fa ja uns quants anys.

La consulta popular d’Arenys de Munt és el darrer miratge del que vull parlar. No seré jo qui negui el valor de les consultes i dels referèndums però segurament seria millor analitzar les coses en la seva justa mida. La consulta va ser feta a Arenys de Munt, i ara es farà en tot un seguit de pobles i ciutats que s’han fet seva la idea. Es farà a Sant Boi, a Cornellà, a l’Hospitalet? Ho dubto.

El moviment independentista és absolutament legítim, i lloable, i més si aconsegueix deslliurar-se d’un cert romanticisme tranuitat i d’un xovinisme poc edificant, però penso que la societat catalana està encara lluny d’assumir postulats independentistes. Perquè un país pugui esser sobirà cal que bona part de la seva societat així ho desitgi. A Catalunya passa això?
La banca fa molts anys que no té ni estat, ni nació, ni religió. Els empresaris o bé fa quatre dies que parlaven castellà “porque era más fino” o bé han estat engolits per les multinacionals i per tant no estan per frivolitats nacionalistes. Sigui com sigui no els crec disposats a perdre el mercat ibèric en pro del catalanisme. Els treballadors, i les classes més populars són en bona part gent vinguda d’altres racons del estat o els seus fills, i molts d’ells s’estimen la senyera, però dubto que majoritàriament tinguin una gran sintonia amb cap de les estelades.

Segurament hi ha molta gent emprenyada amb certes actituds de les Espanyes i molta gent cansada de les molles i les engrunes, el dubte és si aquests decorats ajudaran a canviar el guió de l’obra i a voler... el pa sencer.

LA DIALÈCTICA DE LES DUES MANS

Des de la caiguda del mur de Berlín i des de que el senyor Fukuyama va anunciar la fi de la història ja han passat uns quants anys. Tot i que és evident que la història no s’ha acabat, si que s’ha instaurat un cert missatge de que han desaparegut ja, les dretes i les esquerres, o això és el que ens volen fer creure. Per saber si això és veritat caldria saber exactament que són les dretes i les esquerres, perquè si no es fa aquest mínim exercici, serà difícil poder respondre a la qüestió. A risc de simplificar molt les coses, jo definiria la dreta com la realitat existent, per tant,seguint un raonament cartesià, existeix. A la dreta no li calen ideologies, és el que és. Si mai ha necessitat un cos ideològic el fabrica a posteriori, o el pren de qui sigui, per justificar la realitat, el “no toquem-ho”. És, per utilitzar un sinònim clarificador, conservadora. L’esquerra es una altra cosa. L’esquerra no és una realitat existent, sinó una resposta a aquesta realitat, i que considera injusta. L’esquerra respon a una voluntat de canvi. Com que és una voluntat cal que defineixi el perquè, el què, el com, el quan es produiran aquests canvis. Aquesta definició és el seu cos ideològic. Com que es basa en un projecte de futur, en definitiva en un exercici intel•lectual, és lògic que apareguin solucions diverses i sovint contraposades, però tenen el mateix objectiu, canviar una societat que no els agrada. Des dels socialistes utòpics fins als socialdemòcrates actuals, passant pels moviments anarquistes, pel socialisme científic, pels ecologistes o feministes tots tenen un comú denominador. El que prima és la idea de canvi, de millora. Les formes, els accents, les èpoques poden variar, però sempre apareix la idea de transformar una societat, la real de cada moment, que volen millorar. Aquestes distintes solucions a problemes concrets, provoquen lluites o desavinences entre la mateixa esquerra. La dreta ho te molt més fàcil, com que es seu únic objectiu es defensar el sistema, ràpidament es posen d’acord.
La idea, quan es seguida per un col•lectiu més o menys nombrós, es transforma en ideologia i aquesta és com un far que apunta en la direcció que s’ha d’anar si volem canviar les coses. He fet una definició massa llarga tot i que he procurat ser simple, que no simplista, per arribar al punt de dir que les dretes i les esquerres per la seva pròpia definició existiran sempre, perquè sempre hi haurà qui voldrà conservar les coses com estan i qui les voldrà canviar. Potser els qui diuen que ja no hi ha dretes ni esquerres el que volen dir es que l’esquera, a Catalunya i en general, està falta d’idees. I en això si que els hi haig de donar la raó. Totes les idees socialistes, des de la revolució industrial fins ara han ajudat a millorar el món, i per tant han estat positives, però en la mesura que la societat ha anat canviant i en la mesura que no aconseguien les societats perfectes que apareixien en el seus manuals han estat substituïdes unes per altres.
En aquests moments l’esquerra està orfe d’un far ideològic creïble que assenyali el camí, mentre que la dreta no dubte en aplicar idees socialistes si així perpetua el sistema. La intervenció de l’estat per regular l’economia ha estat possiblement des de sempre un denominador comú de tots els projectes socialistes. Curiosament ha estat aquesta recepta la utilitzada per la majoria de països per defensar els seus propis sistemes financers capitalistes. Però més curiosament encara, en plena crisi econòmica, la majoria de països europeus o bé per la via electoral o del que anuncien les enquestes, sembla que han donat o donaran l’esquena als partits socialistes. Es cert que l’esquerra està mancada d’idees, però ja en sortiran perquè mentre quedin injustícies al món, que la dreta permet o genera, l’esquerra serà necessària.

LES PERLES DEL PLE

Em comentava un company de la feina que va estar mirant el Ple per la tele, després se’n va anar al llit i el va estar escoltant per la radio fins que es va quedar adormit. Va ser soporífic, em deia. I després pensant-hi, no es que jo cregui que va ser amè i divertit, tampoc té perquè ser-ho, però el cert és que des de que els plens es donen en directe per la televisió, els regidors tenen més ganes de micròfon i de càmera que de ser concisos i breus. De tota manera encara que ja era tard, la darrera moció, la del PP, va tenir el seu suc i va fer aflorar algunes perles amb les que es podria fer un bon collaret.
Primera perla. La moció en sí ja ho era. S’havia presentat altres vegades, però aquesta vegada demanava al equip de govern si era lícit penjar, el dia 30, qualsevol cosa al balcó. Evidentment no se’n va sortir. Una intel•ligent esmena a la totalitat va evitar que es votés la moció. Dic intel•ligent perquè l’esmena demanava que es pengés la senyera, no que es pengés només la senyera, com hagués estat lògic si el que es volia evitar era penjar la bandera espanyola. És el que tenen les esmenes a la totalitat.
Segona perla. El regidor Navarro afirma que a l’Ajuntament de Vilafranca són majoria les forces sobiranistes. L’afirmació és interessant perquè per primera vegada es reconeix que la causa de la moció no seria tant el desgovern de que acusaven al PSC sinó la formació d’un govern sobiranista.
Tercera perla. Convergència no ho va desmentir. S’han tornat independentistes i no ho diuen obertament o només segueixen el joc d’ERC i la CUP per mantenir l’alcaldia?.
Quarta perla. Segons el regidor Navarro, les lleis estan fetes per saltar-se-les. L’argumentari va ser correcte en el sentit de que hi ha lleis que cal superar perquè han quedat obsoletes, i va posar com a exemple la constitució espanyola. L’argument es fa molt més difícil d’entendre quan afirma que decideixi l’ajuntament el que decideixi, ells continuaran posant l’estelada al balcó, bé sigui des de dalt o des de baix. S’entén que després d’aquesta afirmació, el regidor Ramon exigís que es votés la moció. El que costa més d’entendre és que representants a l’ajuntament d’una petita part del poble de Vilafranca afirmin que se saltaran les normes que acordin els representants de la majoria. Després d’això continuaré recuperant perles, però en lloc d’un collar em faré un rosari, a veure si recupero la fe.

ECONOMIA I SOSTENIBILITAT

Proposo obrir el debat en una doble perspectiva. Fent un símil amb la dita dels arbres i el bosc, podríem dir que primer caldria veure la perspectiva del bosc i veure quina és la situació del planeta d’una manera global i a mig i llarg termini. Un cop tinguem aquesta visió més global no ens serviria de gaire si oblidem l’ara i l’aquí. Per tant caldrà debatre i trobar solucions per un període més imminent i més proper però sense oblidar la visió més global. Possiblement algunes de les afirmacions poden no ser consensuades o demostrables però poden servir per obrir la polèmica.

L’economia mundial ja no està basada en la producció sinó en el consum. Amb la tecnologia existent es podria prescindir de bona part dels treballadors, com a força productiva, però no poden ser substituïts com a força consumidora. Per tant si tot segueix igual, la manera d’acumular riquesa es vendre i per tant cal crear grans masses de consumidors.

El 15% de la població mundial consumeix aproximadament el 60% dels recursos del planeta. Aquest 15% representa aproximadament 1000 milions de persones, queden encara 5.000 milions excloses d’aquest consum massificat. Només amb el consum d’aquest 15% s’estan esgotant els recursos finits (gran quantitat de matèries primeres). Si tot el planeta es comportés amb el mateix nivell de consum que aquest 15% necessitaríem tres planetes. El model econòmic que ha triomfat en els països desenvolupats no és exportable a la resta del món.

El model econòmic imperant ha incrementat encara més les diferències entre països rics i països pobres deixant a bona part de la població mundial en mans de la fam, la set i les malalties.

El model econòmic imperant és el responsable de l’escalfament del planeta, d’unes repercussions incalculables i irreversibles.

Dintre dels mateixos països “afortunats” ha esclatat una crisi que ha posat de manifest que el mercat no pot ser l’únic regulador de la economia.

Un cop vist el bosc anem ara a veure l’arbre.

La crisis financera de la tardor passada ha precipitat la punxada de la bombolla immobiliària, que tothom sabia que punxaria però no quan, i ha posat de manifest, el que també tothom sabia, que la estructura econòmica d’un país no pot estar determinada per un sector, el de la construcció. El tancament de l’aixeta financera ha aposat fi a un període d’especulació però també a escanyat multitud de petites empreses que davant la manca de liquidés han hagut de tancar o despatxar treballadors. També grans empreses han aprofitat la oportunitat per marxar a països amb una més alta productivitat o amb uns costos de producció més baixos. El resultat, que encara no s’ha aturat, són 600.000 aturats. La crisis –més enllà del patiment de moltes famílies – ens ha de permetre analitzar i canviar un model que ha resultat molt més feble que el de la majoria de països del nostre entorn.

Apunto alguns punts per obrir el debat:

- Nacionalitzar la banca sona a Chavisme, però s’ha de permetre que siguin els especuladors, els que no produeixen res, els que determinin sense cap control la economia mundial?

- El tamany de les empreses catalanes és l’adequat davant d’una economia globalitzada?

- Sempre s’ha dit que la logística era fàcilment deslocalitzable i de poc valor afegit. La Nisan i la SEAT no són deslocalitzables?

- Tenim les infraestructures de transports i comunicacions adequades?

- Atès el tamany de les empreses catalanes, hauria de fer l’administració un sobreesforç en recerca, desenvolupament i innovació?

- Tenim la formació adient per assolir reptes tecnològics i ser capdavanters en la industria?

- Hi ha tres filons d’ocupació que fa anys es coneixen: La informàtica, les energies renovables i l’assistència a les persones. Ens estem preparant i impulsant que això es produeixi?

POLÍTICS I SOCIETAT, UNA NECESSITAT DE RETROBAMENT

Dir que els polítics no tenen bona consideració social, no és descobrir res de nou.
Sovint sentim a parlar dels sous dels polítics, siguin locals, autonòmics o estatals, i sempre es desprèn de la conversa un sentiment d’escàndol. Es manifesti explícitament o no, el “quina barra” sura al ambient. No passa el mateix amb els sous dels consellers d’administració de les grans empreses o de la banca, que acostumen a ser molt més alts i ja no diguem amb els sous d’alguns esportistes d’elit. En algun lloc del subconscient social deu estar present la idea de que dirigir una empresa o tenir la qualitat de ficar una pilota amb els peus entre tres pals, es més important que dirigir una ciutat o un estat. El perquè passa no ho sé i no em posaré ara a jugar a fer de sociòleg, però el fet és que passa. Un altre element que darrerament visualitza la desafecció cap a la política és la utilització sovintejada de la paraula poltrona. No en la seva definició més asèptica i estricta sinó gairebé com a poltroneria es a dir, sinònim de ganduleria.
Dir que l’alcalde de Vilafranca, sigui quin sigui, ja té el que buscava, la poltrona, em sembla de malt gust i poc edificant. L’alcalde de Vilafranca és la màxima autoritat de la vila, ens agradi o no ens agradi, i a més ens representa a tots i a totes.
Penso que els polítics, i d’una manera especial els que governen, haurien de ser els primers en intentar capgirar aquesta idea nefasta que es té de la política i no semblen que les coses vagin per aquest camí.
Ho dic per una de les primeres mesures que ha pres l’alcalde Regull: la confecció del cartipàs municipal.
Si els regidors/es de que disposa l’alcalde no poden dedicar el cent per cent del seu temps a l’ajuntament es pot entendre. No se li pot exigir a ningú que abandoni totalment la seva feina durant dos, quatre o vuit anys, perquè el servei a la Vila no es pot entendre, ni s’ha d’entendre com una professió de per vida, penso.
Si alguns dels regidors/es de que disposa són pensionistes i per tant no poden cobrar jornada complerta però estan disposats a dedicar-hi el temps que calgui, és una actitud que els honora i per tant cal dir-ho.
Però no sembla que hagin estat aquests els arguments utilitzats per reduir les dedicacions.
Com que no ens ha dit què es deixarà de fer amb aquest 10 o 20 per cent que es redueix la dedicació d’alguns regidors haurem d’entendre que es reduirà en un percentatge equivalent la feina de les àrees afectades.
Ens podia haver dit que els regirdors/es de CiU, pel sol fet de ser de CiU, tenen una productivitat, o bé innata o bé adquirida, molt més alta que la resta de regidors anteriors. Però no ens ho ha dit. I no ens ho ha dit, perquè l’alcalde Regull que és assenyat sap que això no s’ho creuria ningú.
És possible que se m’escapi alguna altra possibilitat que expliqui aquesta mesura, però després de donar-li tombs penso que la solució és ben senzilla. L’alcalde ens ha dit als vilafranquins el que volíem sentir: els regidors cobraran menys; i sense dir-ho explícitament ha posat sobre la taula un altra idea: la feina dels regidors és prescindible.
La mesura i l’explicació poden ser tant populistes com es vulgui i poden satisfer a molts, però està clar que no van en la línia de generar les empaties i complicitats entre els polítics i la societat a les que al·ludia en els primers paràgrafs.

Cal que valorem més el que tenim

No són fotografies de Vilafranca,

sinó d’una ciutat tant nòrdica i

tant civilitzada com Aalborg

(Nord de Dinamarca)

UNA SITUACIÓN COMPLICADA

El resultat de les darreres eleccions municipals a Vilafranca va produir una situació no només de manca d’una majoria clara, sinó també de dificultats a l’hora de d’assolir compromisos per donar estabilitat a qualsevol govern. Al empat en regidors entre les dues forces majoritàries, s’hi afegia que dels partits anomenats petits, l’únic que va créixer, la CUP és precisament qui no té cap interès en governar. A la desfeta d’ERC, calia afegir una nova orientació per part de l’actual direcció i a ICV-EUiA que es presentava sola per primera vegada des de feia anys, s’imposaven les tesis de desmarcar-se del PSC. L’únic partit que no va patir variacions i que podia haver ajudat a donar estabilitat governamental, el Partit Popular, és precisament com l’aneguet lleig del qui ningú en vol saber res. En aquesta situació hem passat dos anys, amb el PSC al govern, per majoria de vots, però sempre amb l’espasa de Damocles (CIU) al damunt, penjant no d’un pel de cavall, sinó d’un partit (CUP) que pensa que governi qui governi ho farà malament, però que alhora defuig de qualsevol responsabilitat de govern.
Amb aquest panorama i mirant enrere, penso que hagués estat millor un acord entre les dues forces majoritàries, tot i que personalment no sóc partidari de les sociovergències, que els equilibris i les concessions que s’han hagut de fer per arribar on som ara.
Després de dos anys de pals a les rodes, ens esperen dos anys de més pals a les rodes. Si pensa CiU que aconseguirà l’estabilitat pel sol fet d’estar governant, segurament s’equivoca. La decisió de CiU de promoure una moció de censura és absolutament lícita però que Vilafranca millorarà amb el canvi és un altra cosa. No faig aquesta afirmació, perquè pensi que CiU no està preparada per governar, que ho pot estar, ni perquè personalment cregui que un govern d’esquerres és millor que un de dretes, que ho penso, la faig perquè la situació d’inestabilitat serà la mateixa que fins ara però amb més dificultats i per tant agreujada.
Per començar els mecanismes de govern requereixen un temps d’aprenentatge i només queden dos anys.
Que jo sàpiga CiU no és ni independentista ni d’esquerres i, a priori, els anti-sistema, de qui més depenen, no crec que els hi ho posin fàcil.
Les prioritats d’ERC, i sembla que assumides per CiU, són la Vegueria pròpia i el segon ambulatori. Ambdós casos no són decisions municipals i de govern sinó que es redueixen a demanar, reclamar, impulsar, mirar d’accelerar, etc...verbs en definitiva més lligats al paper de la oposició que al del executiu.
Si el govern que tenim avui, passa a la oposició, si CiU i ERC no es desfan del seu paper de ser la oposició i si la CUP és la oposició per definició, penso que tenim una situació política força complicada.
El 2011 segurament Vilafranca en prendrà nota.

RESPOSTA A CÉSAR MARTÍN

Encara que no m’agrada que les rèpliques i contrarèpliques s’eternitzin, perquè penso que acaben avorrint al lector, sí que vull respondre – i serà la meva última carta sobre aquest tema- a la publicada per en César Martín en el darrer número d’El 3 de Vuit.
Apreciat César: Em va donar la impressió al llegir la teva resposta que estaves molt indignat. Abans de continuar, vull admetre que vaig cometre dos errors en la meva carta. L’un va ser comentar en una mateixa carta les opinions de dues persones diferents, malgrat que les dues anaven en direccions molt semblants. El segon error, potser, va ser pecar d’un excés de vehemència. La frase utilitzada, tot i ser una dita catalana, no era el paradigma de la elegància i me la podia haver estalviat. Demano disculpes pels meus errors, no només a tu sinó a tot aquell que s’hagi pogut sentir ofès.
Demanades disculpes, voldria fer alguns aclariments.
Primer. En cap moment vaig afirmar, a la meva carta, que fossis un mentider, estic convençut que no ho ets, ni que les teves afirmacions no fossin certes, jo no ho sé. Per tant, no entenc les teves preguntes on em demanaves que et digués, què del que deies, no era cert. Que tot el que diguessis fos cert, no convertia el PSC en culpable, en tot cas només en sospitós. Les culpabilitats s’han de demostrar.
Segon: Quan deia que l’amic Regull, té altres dimensions a més de la política, no estava acusant a ningú, ni a empresaris, ni a advocats ni absolutament a ningú. Perquè no ho sé. Però insisteixo en que l’assassí no es sempre el que ho sembla a primera vista.
Tercer: Assenyalar tots els indicis que apunten la culpabilitat d’un partit en un mitjà de comunicació ha de tenir una explicació, una causa, un perquè. Quin és aquest perquè?
I per acabar, César, no pretenc esquitxar de res a ningú, només vull insistir en que amb el valor de la presumpció d’innocència, ens anirà a tots molt millor que publicant indicis de culpabilitat. Espero que en això, hi estarem d’acord.
Atentament
Patro Recober

MOCIÓ DE CENSURA – MOCIÓ CENSURABLE?

En el nostre entorn, guanyar unes eleccions, no significa necessariament governar. Si els partits no guanyadors obtenen –mitjançant acords entre ells- majoria absoluta de representants poden governar, malgrat que cap d’ells hagi estat la força més votada. Això es produeix o bé al principi de legislatura, a la sessió d’investidura, o bé al llarg de la legislatura pel procediment d’una moció de censura.
Perquè aquests acords dels partits no guanyadors es produeixin poden haver-hi diversos motius però el més usual és el denominat frontisme. Un seguit de partits amb unes determinades coincidències ideològiques o programàtiques s’alien entre ells per fer front a un altre que no té aquestes característiques. Hem vist exemples de frontisme d’esquerres davant de CIU en els darrers governs de la Generalitat de Catalunya. Segurament aviat assistirem a un frontisme “constitucionalista” al País Basc que desplaçarà del govern d’Euskadi al PNB, malgrat haver guanyat les eleccions.
A Vilafranca ens trobem en una situació similar. Un front podríem dir-ne nacionalista pot acabar amb el govern del partit que va guanyar les darreres eleccions.
Segurament el nacionalisme pot ser el denominador comú dels quatre partits que podrien donar suport a la moció de censura, però els partits són complexos i és possible que amb el sentiment nacionalista no n’hi hagi prou perquè a la llarga s’entenguin. Anem a pams. És molt possible que Unió no combregui amb els plantejaments independentistes de la CUP i d’ERC i dels que ja comença a fer gala Convergència.
És possible que el seny de CiU acabi sent bastant incompatible amb la rauxa de la CUP com és possible que els botiguers de Vilafranca no estiguin d’acord amb que es facin pactes amb aquells que els hi embruten les façanes.
És molt possible que els regidors de la CUP fossin uns excel·lents regidors de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, però sembla que no ho volen ser. Deu ser perquè confien plenament en que si governa CiU ho faran, com a mínim, tant bé com ho farien ells mateixos. O és això o és que els importa un cogombre –vull dir pepino-- aquestes dues àrees que tant han defensat. És clar que governar té un problema. Si governes tu, a qui critiques?
Per acabar-ho d’adobar tenim la guinda d’ERC. Fa temps que ERC té problemes de rumb. Si es mostren molt radicals en els seus plantejaments se’ls hi en va una part dels vots cap a CiU, però si es mostren assenyats i amb voluntat de govern, els vots li fugen cap a la CUP. De tota manera sembla ser que a Vilafranca ho tenen clar i han trobat la solució, alinear-se amb els dos forats per on se’ls hi escapen els vots..
En fi, que si aquesta moció de censura ha de servir per donar estabilitat al govern municipal, no ho acabo d’entendre. Cosas veredes

Patro Recober

FER EL QUE ES PREDICA. SERIA TOT UN DETALL

M’ha sobtat després de tants anys llegint El 3 de Vuit coincidir, amb en Sergi Sol, encara que només fos en el títol: “Calumnia que alguna cosa queda”. Després de llegir-lo he comprovat que, afortunadament, només coincidíem en les primeres línies. Amb en Cèsar Martín m’ha passat al inrevés. Acostumo a coincidir bastant amb ell i m’ha sabut greu que una persona com en Cèsar, a qui tinc en força consideració, acabés el seu escrit en defensa d’en Pere Regull de la manera en que ho fa.
Vagi per endavant la meva total solidaritat amb en Pere Regull, en qui no veig, a jutjar pel pasquí d’El Periódico , cap indici d’ il·legalitat, però tampoc d’amoralitat ni de manca d’ètica. És evident que políticament no coincideixo amb l’amic Regull, o com a mínim, no amb el seu partit, però lamento, juntament amb en Sergi Sol i amb en César Martín, i amb tants i tants altres, la marranada de la que ha estat objecte.
Ara bé, la presumpció d’innocència ha de valer per a tothom, i aquí és on comencen els desacords amb els dos columnistes esmentats. Tothom sap qui es beneficiaria d’un escàndol urbanístic que esquitxes al líder de convergència, no heu descobert res. Però, això converteix automàticament, els beneficiaris en culpables? Heu pensat si hi ha altres beneficiaris?
Heu pensat que el Sr. Regull, te vida més enllà de la política, i que en el mon dels negocis també hi ha interessos?
A les pel·lícules, l’assassí no pot ser mai el que tothom pensa d’entrada, perquè sinó la pel·lícula ja no té cap gràcia i vosaltres heu fet de guionistes de peli dolenta.
Espero que estareu d’acord amb mi en que heu fet el mateix que critiqueu en els títols dels vostres articles. Heu negat la presumpció d’innocència. Heu acusat, d’una manera més o menys oberta, velada, o tàcita a un partit. El que heu fet ha estat intentar esquitxar de merda, amb arguments poc consistents i sense tenir-ne cap prova. O potser... no calen proves? “Calumnia que alguna cosa queda”.
Patro Recober
Vilafranca

Del Poemari Reductos Bizantinos

CUIDADO

Ten cuidado
vas a iniciar un cuento
un latigazo, un esperpento,
un salto hacia el deseo
un viaje sin regreso.
Anidarás oscuros horizontes
alazanes tristes, aun engalanados
de feria sevillana
lúgubres atletas paseando
su hermosura infame
por un río que no es el de la vida
y su caudal
anidará en tus oídos para siempre
y el enfoque será claro, nítido,
perfecto, pero falso.
redescubrirás el sexo, las flores,
el infierno
vas a perderte en el laberinto de la duda
del escarnio
de la sinrazón estéril de la madrugada.
redoblarán los sauces a tu paso
su llanto sobre el río de la vida
y su caudal
anidará en tus oídos para siempre.
desdeñarás mi mano
la mano que te tienden
la mano que te ayuda
cualquier mano que te aparte
de ese viaje alucinante
de ese viaje a los vericuetos de la nada
de la desazón, del tedio.
y cuando emprendas el descenso irremediable
caerás en pos del Gran Cabrón
que te acecha, que te aguarda
que te mantiene marginal
alejado del hormiguero humano
y tú creerás que has descubierto Jauja
Itaca, el dorado, Potosí,
Y quizás quieras regresar y no podrás
Y quizás quieras caminar y no podrás
Y quizás quieras levantarte y no podrás.

Tan solo la rebaba de la vida
te llenará de acertijos la cabeza
mariposas negras devorarán tu lengua
temblores, convulsiones
agitarán tu cuerpo decadente
hasta dejarte exhausto en el intento
y cuando te hayas cansado de luchar
la muerte en tu caballo de colores
cegará para siempre tus ojos veinteañeros
y el caudal del río de la vida
dejará de anidar en tus oídos.

Abril 99

Del Poemari Prohibit

De vegades et busco
millor dit –sempre et busco.
M’agrada sentir-te entre les mans,
tocar-te, magrejar-te,
perquè es que t’estimo tant,
fa temps que t’estimo i ho saps
i tu simplement et deixes estimar.
Sé que aquest amor per a tu m’està matant, tothom m’ho diu,
però no puc estar-me’n de tu,
faria mil quilòmetres per tenir-te amb mi
i és que m’has ajudat tant...
En els moments més difícils sempre has estat amb mi
i ha estat en aquests moments quan més t’he desitjat,
però també hem compartit moments feliços
Perquè negar-ho...
els aniversaris, l’arribada dels fills, les festes
i quan passaves amb mi la darrera estoneta
després de fer l’amor, abans d’anar a dormir.
T’estimo perquè ets ardent, t’agrada que et petonegi,
i que et faci una xucladeta,
però m’emprenya,
m’emprenya que et xuclin els altres, i que et llepin
i no és gelosia, es fàstic, que vols que et digui.
No m’agrada acostar-me a tu i notar que has estat amb un altre
però en fi.
Sempre t’ho acabo perdonant perquè t’estimo,
més que estimar-te es que m’excites,
m’embriagues amb el teu perfum.
em sedueixes amb el teu vestit blau,
i el teu medalló d’or dels reis catòlics
que sempre dus al coll.
He de reconèixer que estic penjat de tu,
i ara ens volen prohibir la nostra relació
però ens en sortirem ja ho veuràs cigarreta
com que jo em dic Patro i tu et dius Ducados.
que ens en sortirem.

TÀCTICA I ESTRATÈGIA

Mi táctica es / mirarte / aprender como sos / quererte como sos / mi táctica es hablarte y escucharte / construir con palabras / un puente indestructible…
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.
Em permeto començar amb aquests versos de Benedetti perquè més enllà de la seva pròpia bellesa, obren una finestra a la reflexió, en aquest cas, no amorosa sinó econòmica.
Com a mínim, des de la crisis del 29 del segle passat, l’economia mundial ja no està basada en la producció, com afirmava el vell Marx, sinó en un mecanisme molt més pervers i plaent: el consum. És el consum el que fa moure tots el engranatges de l’economia, i és el món financer, facilitador del gran consum, qui controla les estructures econòmiques i, per tant, també el poder.
La tecnologia actual permetria construir cotxes i electrodomèstics gairebé indestructibles, que duressin cent anys i el mateix podríem dir de molts del bens que consumim, però la realitat és que la majoria de coses que comprem tenen un denominador comú, la data de caducitat. Dintre del concepte de qualitat, la durabilitat ja no hi te cabuda. Les prestacions, el prestigi o el glamour són els nous imputs que ens fan decidir a l’hora de comprar.
Des de fa dècades, tothom sap que en el món occidental, si més no, vivim per sobre de des nostres possibilitats i que la extrapolació del nostre model de consum a tot el món és absolutament inviable. Els càlculs es fan en número de planetes que necessitaríem si això passes.
L’escalfament del planeta, el problema dels residus, l’esgotament dels jaciments, i un llarg etcètera ens diuen que hem de racionalitzar el consum si no volem acabar destruint la Terra
Ara bé que passa si no consumim. Hi ha un excés d’estocs, no cal produir tant perquè no es ven, hi ha acomiadaments, els aturats consumeixen poc i es tanca el cercle en una crisi de cavall com la que patim. Vet aquí que els governs de tot el món ens demanen que consumim per poder sortir de la crisis. Tàctica o estratègia?
Una cosa semblant passa en el consistori vilafranquí. La oposició es frega les mans. Si tot va fatal, acabarem governant nosaltres, deu pensar. Tàctica?
Deu milions d’euros dormits al calaix del –no aprovat-- pressupost municipal, podrien convertir-se en un bon grapar de llocs de treball, en un menjador solidari, perquè és possible que la crisi s’agreugi, i en millores a la vila. Segurament si la oposició adoptés una bona estratègia seria millor que una mala tàctica. Feu propostes viables i intenteu aprovar els pressupostos.
Mi estrategia es / en cambio / más profunda y más simple / mi estrategia es / que un día cualquiera /no sé cómo ni sé / con qué pretexto / por fin me necesites.

Patro Recober i Caballé

CAL CONTINUAR CREIXENT?

Com que és la meva primera participació en aquest bloc, que m’ha semblat força interessant, he volgut fer-ho sobre una qüestió que caldria debatre, perquè sovint es plantegen situacions en les que depenent si penses una cosa o un altra, adoptes unes o altres postures. M’explico: em refereixo a si Vilafranca ha de créixer o no. Si el Penedès ha de créixer o no. Recordo que fa uns quinze anys, s’acusava a l’equip municipal que governava, de que la predicció del Poum del 81, que preveia que pels anys 90 arribaríem als 50.000 habitants no s’havia complert ni de bon tros, el que posava de manifest la incompetència del govern municipal. (Reviseu hemeroteques)
De fa uns deu anys ençà, per contra, s’acusa al govern municipal de voler créixer sense mesura, sense planificar. I encara som llunys d’aquells 50.000 h. previstos fa gairebé trenta anys.
Des de qui li agradava més la Vilafranca dels 25.000 h., fins als que voldrien una ciutat més gran, passant pels que els molesten els immigrants, els que volen un creixement planificat i amb calendari o els del creixement sostenible, o qualsevol altre posicionament, totes les opinions són vàlides i caldria escoltar-les.
Personalment penso que tot el que és viu i sà tendeix al creixement, excepte que pateixis anorèxia o tinguis la síndrome de Peter Pan. Però el que jo pensi no te més importància que el que pensi qualsevol altre. Ara bé, pensem el que pensem hem de ser conseqüents, i sobre això voldria fer dues petites reflexions.
Primera. Amb l’excepció de Brasília, que jo sàpiga, mai s’han construït els serveis, el comerç, els transports, i els equipaments en general, abans de que hi hagués una realitat contrastada, de la seva necessitat. I això és així perquè ni les administracions responsables, ni la iniciativa privada, mai van tan sobrades de recursos com per planificar a tant llarg termini ni per fer apostes per un territori determinat a l’espera de que es desenvolupi. Per tant qui demana primer els serveis i després que vingui la gent o s’auto-enganyen o senzillament no volen que vingui ningú i posen excuses de mal pagador.
Segona. Si no volem créixer, no volem créixer, però hem de ser conscients del que això vol dir. No podem, a la vegada, no voler créixer i emmirallar-nos amb la freqüència de trens a Barcelona que tenen a Vilanova, o amb les franquícies de botigues de moda, que fan que els vilafranquins anem allà a comprar o amb tantes altres coses, oblidant que Vilanova té 25.000 habitants més que Vilafranca.
Obviar que els serveis i les infraestructures de tota mena estan en consonància amb la dimensió de la ciutat es de ximples però obviar-ho i responsabilitzar d’això a la mala gestió d’un govern municipal és senzillament mala llet.
Patro