RETROBEM EL CARRER

La vitalitat del teixit ciutadà vilafranquí no és una cosa nova. Són moltes les entitats de tota mena que existeixen a Vilafranca, algunes tant antigues com el Casino, El Coro, El Casal, o el Centre Agrícol i d’altres tant recents com els Joves Implicats x Vilafranca o el Taller de Les Clotes. No conec amb profunditat el perquè es van crear aquelles entitats, ara centenàries, a finals del segle XIX i principis del XX, però crec conèixer bé el perquè es creen aquestes més recents.
No entraré ara a analitzar les causes que han portat a la ciutadania a patir una gran desafecció vers la política ni a repetir que la democràcia, basada única i exclusivament en el sistema de partits, tal i com avui els entenem, té els dies comptats. És evident, però, que la societat té carències que s’han de suplir d’alguna manera. L’activisme reivindicatiu, del que moltes associacions de veïns van fer gala als anys setanta i vuitanta, va anar declinant a mesura que la partitocràcia s’engreixava i ocupava tot l’espectre polític possible. En els darrers anys del segle passat varem assistir al naixement de moviments polítics, que resultaven realment engrescadors a la joventut, i que res tenien a veure amb els partits convencionals. El dret a votar cada quatre anys, continua sent un dret reconegut per bona part de la població, però ja no es contempla com la única manera de participar i de poder influir en la societat.
El dret a la participació, més enllà de la votació quadriennal, és exigit cada dia per més persones com un dret polític fonamental i a la vegada són cada dia més els partits que intenten adaptar-se perquè els ciutadans puguin exercí aquest dret. Des de les experiències de Porto Alegre, fins a la convocatòria dels veïns d’un carrer per decidir sobre una vorera, han estat molts i variats els intents per aconseguir una major implicació de la ciutadania en la vida política. Caldrà continuar treballant perquè no totes les experiències han estat positives i algunes fins i tot poden resultar menys democràtiques que el tradicional sistema representatiu.
En aquest context de desengany polític, peso que és absolutament lògic que alguns ciutadans s’organitzin sota formes diverses per satisfer la seva parcel•la de res-pública.
Segurament també és lògic que siguin ciutadans d’esquerres els qui més sentin aquesta necessitat. L’esquerra ha estat per tradició i gairebé per definició qui sempre ha volgut transformar la societat. Reivindicar una llar d’infants, una residència per a la gent gran o un centre comercial en un barri no es fer el joc a cap partit, sinó tornar a exigir des del carrer uns drets que són dels ciutadans i que es poden i s’han de reclamar per qualsevol via sempre que sigui pacífica i democràtica. Senyors del setmanari La Fura, sóc fundador d’una d’aquestes associacions i els puc assegurar que El Taller de Les Clotes no li fa la feina bruta a ningú. Seria bo que si tornen a fer periodisme d’investigació, abans de publicar les conclusions parlessin amb les entitats citades en el seu article de la setmana passada. El no fer-ho sí es fer joc brut.

LA FIRA APRENDRE A VILAFRANCA

El projecte, aprendre a Vilafranca, no és una cosa nova, no fa mesos que s’hi treballa, com alguns mitjans de comunicació han dit, sinó que fa anys, que diversos departaments del Ajuntament van detectar la necessitat de crear una guia orientativa de totes les possibilitats formatives que oferia la ciutat. La fira que es va celebrar els dies 3, 4 i 5 d’aquest mes al Figarot, no deixa de ser la guinda d’un pastís que es va començar a coure fa anys.
Comparteixo totalment que una bona formació és la base per facilitar l’accés al món laboral i la necessitat d’impulsar, tant des de les administracions com des dels sectors privats, els aprenentatges al llarg de la vida. El mercat de treball és canviant i cal estar el més preparat possible, tant per resoldre situacions individuals, com per aconseguir una Vilafranca pròspera i oberta a les noves necessitats. En el fons, res a dir. Altra cosa són les formes. No sé quans aturats van visitar la fira, ni si els que hi van anar coneixien el preu d’aquesta fira, però segur que si l’haguessin conegut, més d’un hagués pensat que hi ha altres maneres més sensates de gastar els diners de la vila.
Recordo que moltes de les exposicions que es feien a la capella de Sant Joan eren sistemàticament criticades per la oposició, pel que anomenaven despesa desmesurada i propagandística. Doncs bé. No sé si més de 107.000 euros per un esdeveniment que durava 3 dies són molts o pocs diners, jo ho trobo escandalós. Fer un llibret que podia haver arribat a totes les cases, hagués costat molt menys. No entraré en com es va realitzar l’adjudicació d’aquests diners a dues empreses diferents, de fora de Vilafranca, i que curiosament tenen un mateix director (delegat o com li vulgueu dir) i que curiosament té vinculacions amb un partit polític. No és aquest el tema. El tema torna a ser la crisi. Gastar-se més de 100.000 euros, en un moment en que hi ha cases a Vilafranca on no treballa cap dels seu membres, em sembla com mínim desafortunat.
Hi ha un proverbi àrab o xinès, els proverbis sempre són àrabs o xinesos, que diu que es millor ensenyar a pescar que regalar un peix. Hi estic d’acord. Hi ha un company que em va dir un dia, mentre no aprengui a pescar, també li has de donar el peix, perquè sinó es morirà de gana abans d’aprendre’n. També hi estic d’acord.

LES PERLES DEL PLE III

Ple inusual el d’aquest mes de novembre. En dues hores i dos quarts van quedar enllestits tots els temes quan ens tenen acostumats a que els plens durin quatre hores o més. Una altra anomalia va ser la manca de mocions. Sempre s’ha dit que la tardor propicia els estats d’ànim depressius i la manca d’activitat. És possible també que es tracti de la calma que precedeix a les grans tempestats. Sigui com sigui es va notar una manca de to muscular generalitzada.
El punt estrella va ser la modificació del pressupost en uns 500.000 €, bona part dels quals, 300.000, passats pel sedàs d’una experiència de participació ciutadana. Cal destacar que d’aquesta quantitat, la meitat seran destinats a les voreres del carrer Pere el Gran i Abat Copons. Desconec l’experiència participativa de la que es parlava, però a priori em sembla tot un èxit aconseguir que un grup on se suposa que hi ha veïns de tots els barris es posin d’acord en que la meitat del pressupost es destini a un sol barri. Visió de globalitat vilafranquina dels participants? O senzillament, capacitat del conductor del procés participatiu?
Pel demés poca cosa a destacar; un lapsus linguae d’una regidora que va confondre un paradigma amb una paradoxa i un excés de fal•lera, per part d’un altre regidor, en l’aplicació i ortodòxia del manual del llenguatge no sexista, que al ser respost amb la fina i educada ironia del secretari de la corporació, va produir més d’un somriure a la sala.
A l’apartat de precs i preguntes, un prec del regidor d’ICV venia a demanar a l’alcalde que s’interessés, via Generalitat, per la situació de dues empreses de la comarca en situació d’ERO i de tancament. El nostre alcalde hi va accedir gustós i fins i tot va demanar al regidor que si tenia coneixement d’altres empreses en situacions similars li fes saber, perquè també s’hi interessaria. Benintencionades les paraules del alcalde, però també curiosa aquesta petició. Els regidors de CiU, no trepitgen els carrer?, no parlen amb els treballadors ni llegeixen la premsa? Es veu que no. L’alcalde demana informació a la oposició del que està passant al carrer i les empreses.
Com deia no hi va haver mocions. Una oportunitat perduda per tots els grups per presentar-ne una, tipus banc d’aliments o menjador social, que ajudés a pal•liar la mala situació de moltes famílies. Una altra vegada serà.

LES PERLES DEL PLE II

La primera observació no és ben bé una perla sinó un prec públic, estaria molt bé que les comissions informatives fossin transmeses per TV en directe. Potser així aconseguiríem que els temes es treballessin on s’ha de treballar i no en el ple. Se suposa que en el plenari es defensen posicionaments polítics i no qui paga el paper higiènic o el manteniment del extintor del casal d’avis. En general bastant lamentable.
Seguint amb el mateix punt, perquè va donar molt de sí, tot va començar amb una cacofonia del Sr. García, que pensant, pensant, va pensar que el casal de la gent gran de l’Espirall podria donar un millor servei i no restringit als clients de la entitat d’estalvis. Ben pensat. El problema és que quan una entitat d’estalvis està desitjant tancar un servei, però encara ni ho ha dit ni ho ha fet, si vas tu i li ofereixes un acord de conveni, li estàs posant el tancament en safata de plata. Una de les curiositats del debat sobre aquest dictamen va ser l’argumentació del no, del Sr. Quelar, argüint que l’Ajuntament no s’hauria de quedar amb la treballadora del casal. Argument estrany, ja que no sé si és una llei però sí una practica usual, que quan es transfereix un servei també es transfereixen els treballadors. Repeteixo, argument estrany, venint d’un suporter del govern.
La moció sobre les barreres arquitectòniques va posar de manifest, més enllà de que és cert que la vila necessita moltes millores en aquets aspecte, que les crosses sobre les que s’hauria de sostenir el govern de CiU, no són de fusta ni d’alumini, sinó més aviat de plastilina. La moció, que no anava lligada a cap partida pressupostaria, pretenia immediatesa en les solucions. ¿? Però amés pretenia que implícitament el govern reconegués, donant-li suport, que donava llicències il•legals. El seny d’en Bernat Villarroya va permetre deixar la moció sobre la taula, fins que estigués més ben redactada.
La moció estrella, la de la consulta popular, es va ventilar amb brevetat. La intervenció del Sr. Solé Bordes, representant de les entitats, va ser curosa i respectuosa, com acostuma a ser-ho ell, i fortament aplaudida. Dels parlaments dels grups polítics, el que més em va agradar va ser el d’ICV. El representant de la CUP, no. Va dir que la moció, que presentaven entitats de Vilafranca, era més legítima, que si l’haguessin presentat els partits polítics. Potser ho hauria d’explicar. La moció es va aprovar i van tornar els aplaudiments però no tant nombrosos ni eufòrics com quan va parlar el Sr. Solé. Potser bona part dels que estaven al saló de plens es van sentir decebuts en veure que el PSC s’abstenia i no votava que no. Una oportunitat perduda per apuntar cap a els socialistes.

...JA VOLEM EL PA SENCER

En els darrers anys estem assistint a un esclat de sobiranisme mediàtic a la societat catalana que podria fer pensar, als que viuen al sud del Ebre, de fet ho fan, que a Catalunya estem a un pas de declarar la independència. També dins del país, si no analitzem detingudament la situació pot acabar donant aquesta sensació. Penso que això és així perquè el molt respectable moviment independentista, apart de ser força tossut i treballador, té molta cura de les posades en escena. Vegem-ne tres exemples.
Les estelades als balcons. Quan encara hi ha gent a casa nostra que no acaba de pair que en els ajuntaments no hi onegi la bandera espanyola, els diferents col•lectius independentistes, s’afanyen a col•locar-hi estelades. No hi ha acord en com ha de ser l’estelada, si amb l’estel blanc o vermell però la seva presencia en el balcó municipal pot crear l’efecte òptic d’haver aconseguit ser una república independent.

La proliferació amb bona acceptació de partits i col•lectius sobiranistes pot donar la impressió de que efectivament el moviment independentista avança per bon camí i cada vegada amb més partidaris. L’aparició de les CUP, entrada en escena d’en Carretero, o l’ascensió al Puigmal d’en Puigcercós així ho farien entendre, però quan sumem els vots es possible que entre tots acabin sumant els mateixos que va tenir ERC en els seus millor moments, ara fa ja uns quants anys.

La consulta popular d’Arenys de Munt és el darrer miratge del que vull parlar. No seré jo qui negui el valor de les consultes i dels referèndums però segurament seria millor analitzar les coses en la seva justa mida. La consulta va ser feta a Arenys de Munt, i ara es farà en tot un seguit de pobles i ciutats que s’han fet seva la idea. Es farà a Sant Boi, a Cornellà, a l’Hospitalet? Ho dubto.

El moviment independentista és absolutament legítim, i lloable, i més si aconsegueix deslliurar-se d’un cert romanticisme tranuitat i d’un xovinisme poc edificant, però penso que la societat catalana està encara lluny d’assumir postulats independentistes. Perquè un país pugui esser sobirà cal que bona part de la seva societat així ho desitgi. A Catalunya passa això?
La banca fa molts anys que no té ni estat, ni nació, ni religió. Els empresaris o bé fa quatre dies que parlaven castellà “porque era más fino” o bé han estat engolits per les multinacionals i per tant no estan per frivolitats nacionalistes. Sigui com sigui no els crec disposats a perdre el mercat ibèric en pro del catalanisme. Els treballadors, i les classes més populars són en bona part gent vinguda d’altres racons del estat o els seus fills, i molts d’ells s’estimen la senyera, però dubto que majoritàriament tinguin una gran sintonia amb cap de les estelades.

Segurament hi ha molta gent emprenyada amb certes actituds de les Espanyes i molta gent cansada de les molles i les engrunes, el dubte és si aquests decorats ajudaran a canviar el guió de l’obra i a voler... el pa sencer.

LA DIALÈCTICA DE LES DUES MANS

Des de la caiguda del mur de Berlín i des de que el senyor Fukuyama va anunciar la fi de la història ja han passat uns quants anys. Tot i que és evident que la història no s’ha acabat, si que s’ha instaurat un cert missatge de que han desaparegut ja, les dretes i les esquerres, o això és el que ens volen fer creure. Per saber si això és veritat caldria saber exactament que són les dretes i les esquerres, perquè si no es fa aquest mínim exercici, serà difícil poder respondre a la qüestió. A risc de simplificar molt les coses, jo definiria la dreta com la realitat existent, per tant,seguint un raonament cartesià, existeix. A la dreta no li calen ideologies, és el que és. Si mai ha necessitat un cos ideològic el fabrica a posteriori, o el pren de qui sigui, per justificar la realitat, el “no toquem-ho”. És, per utilitzar un sinònim clarificador, conservadora. L’esquerra es una altra cosa. L’esquerra no és una realitat existent, sinó una resposta a aquesta realitat, i que considera injusta. L’esquerra respon a una voluntat de canvi. Com que és una voluntat cal que defineixi el perquè, el què, el com, el quan es produiran aquests canvis. Aquesta definició és el seu cos ideològic. Com que es basa en un projecte de futur, en definitiva en un exercici intel•lectual, és lògic que apareguin solucions diverses i sovint contraposades, però tenen el mateix objectiu, canviar una societat que no els agrada. Des dels socialistes utòpics fins als socialdemòcrates actuals, passant pels moviments anarquistes, pel socialisme científic, pels ecologistes o feministes tots tenen un comú denominador. El que prima és la idea de canvi, de millora. Les formes, els accents, les èpoques poden variar, però sempre apareix la idea de transformar una societat, la real de cada moment, que volen millorar. Aquestes distintes solucions a problemes concrets, provoquen lluites o desavinences entre la mateixa esquerra. La dreta ho te molt més fàcil, com que es seu únic objectiu es defensar el sistema, ràpidament es posen d’acord.
La idea, quan es seguida per un col•lectiu més o menys nombrós, es transforma en ideologia i aquesta és com un far que apunta en la direcció que s’ha d’anar si volem canviar les coses. He fet una definició massa llarga tot i que he procurat ser simple, que no simplista, per arribar al punt de dir que les dretes i les esquerres per la seva pròpia definició existiran sempre, perquè sempre hi haurà qui voldrà conservar les coses com estan i qui les voldrà canviar. Potser els qui diuen que ja no hi ha dretes ni esquerres el que volen dir es que l’esquera, a Catalunya i en general, està falta d’idees. I en això si que els hi haig de donar la raó. Totes les idees socialistes, des de la revolució industrial fins ara han ajudat a millorar el món, i per tant han estat positives, però en la mesura que la societat ha anat canviant i en la mesura que no aconseguien les societats perfectes que apareixien en el seus manuals han estat substituïdes unes per altres.
En aquests moments l’esquerra està orfe d’un far ideològic creïble que assenyali el camí, mentre que la dreta no dubte en aplicar idees socialistes si així perpetua el sistema. La intervenció de l’estat per regular l’economia ha estat possiblement des de sempre un denominador comú de tots els projectes socialistes. Curiosament ha estat aquesta recepta la utilitzada per la majoria de països per defensar els seus propis sistemes financers capitalistes. Però més curiosament encara, en plena crisi econòmica, la majoria de països europeus o bé per la via electoral o del que anuncien les enquestes, sembla que han donat o donaran l’esquena als partits socialistes. Es cert que l’esquerra està mancada d’idees, però ja en sortiran perquè mentre quedin injustícies al món, que la dreta permet o genera, l’esquerra serà necessària.

LES PERLES DEL PLE

Em comentava un company de la feina que va estar mirant el Ple per la tele, després se’n va anar al llit i el va estar escoltant per la radio fins que es va quedar adormit. Va ser soporífic, em deia. I després pensant-hi, no es que jo cregui que va ser amè i divertit, tampoc té perquè ser-ho, però el cert és que des de que els plens es donen en directe per la televisió, els regidors tenen més ganes de micròfon i de càmera que de ser concisos i breus. De tota manera encara que ja era tard, la darrera moció, la del PP, va tenir el seu suc i va fer aflorar algunes perles amb les que es podria fer un bon collaret.
Primera perla. La moció en sí ja ho era. S’havia presentat altres vegades, però aquesta vegada demanava al equip de govern si era lícit penjar, el dia 30, qualsevol cosa al balcó. Evidentment no se’n va sortir. Una intel•ligent esmena a la totalitat va evitar que es votés la moció. Dic intel•ligent perquè l’esmena demanava que es pengés la senyera, no que es pengés només la senyera, com hagués estat lògic si el que es volia evitar era penjar la bandera espanyola. És el que tenen les esmenes a la totalitat.
Segona perla. El regidor Navarro afirma que a l’Ajuntament de Vilafranca són majoria les forces sobiranistes. L’afirmació és interessant perquè per primera vegada es reconeix que la causa de la moció no seria tant el desgovern de que acusaven al PSC sinó la formació d’un govern sobiranista.
Tercera perla. Convergència no ho va desmentir. S’han tornat independentistes i no ho diuen obertament o només segueixen el joc d’ERC i la CUP per mantenir l’alcaldia?.
Quarta perla. Segons el regidor Navarro, les lleis estan fetes per saltar-se-les. L’argumentari va ser correcte en el sentit de que hi ha lleis que cal superar perquè han quedat obsoletes, i va posar com a exemple la constitució espanyola. L’argument es fa molt més difícil d’entendre quan afirma que decideixi l’ajuntament el que decideixi, ells continuaran posant l’estelada al balcó, bé sigui des de dalt o des de baix. S’entén que després d’aquesta afirmació, el regidor Ramon exigís que es votés la moció. El que costa més d’entendre és que representants a l’ajuntament d’una petita part del poble de Vilafranca afirmin que se saltaran les normes que acordin els representants de la majoria. Després d’això continuaré recuperant perles, però en lloc d’un collar em faré un rosari, a veure si recupero la fe.